24 fotogrames per segon són interpretats com a imatges en moviments pel nostre cervell. A partir d'aquesta realitat tècnica apareix el cinema i es desenvolupa el seu llenguatge.. Diuen els erudits que tot el llenguatge cinematogràfic fou inventat per D. W. Griffith. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel·lícula van revolucionar el setè art: En les seves obres mestres “El naixement d’una nació” (1914) i “Intolerància” (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral·lel, canviava l’emplaçament i l’angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d’un fet ja passat; però sobretot Griffith assumeix la importància del muntatge com a principal eina cinematogràfica.
Segons el tipus d'objectiu que utilitzem obtindrem un resultats o uns altres. Un gran angular, un objectiu normal, un teleobjectiu, un zoom... permeten seleccionar la distància entre la càmara, és a dir, l'espectador, i un objecte determinat. Quan enfocam estam enquadrant, és a dir, planificant. Els plans més habituals són els següents:
- El gran pla general:
- El pla general:
- El pla americà:
- El pla mig llarg:
- El pla mig curt:
- El primer pla:
- El primeríssim pla:
Tot allò que filmem mentre prémem el disparador és un pla. i per tant, una unitat narrativa. Un conjunt de plans formen una escena i un conjunt d'escenes una seqüència.
Quan parlam d'angulació parlam de la posició de la càmera vers la figura que estam gravant. El pla aleshores podrà ser picat, contrapicat, subjectiu, objectiu. La càmera també pot moure's; ho pot fer sobre el seu propi eix o de manera longitudinal. Pot moure's a ma muntada o despaçant-se sobre un sistema estable (travelling).
Muntar vol dir tallar i enganxar els diferents plans que s'han gravat segons la idea plasmada abans en el guió. Si la narració fílmica és continua estam, sense tall, estam parlant d'un pla seqüència. El més habitual és però que hi hagi tall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada