LA LITERATURA CATALANA I EL CINEMA

2.1 La literatura catalana i el cinema

El cinema descobreix en la literatura una font inesgotable d'arguments i un públic potencial, els lectors. Ateses aquestes dues raons la indústria cinematogràfica adapta una gran quantitat d'obres literàries a aquesta nova forma expressiva. Així grans obres literàries són convertides en films de diferent qualitat. Aquest procés afecta totes les grans literatures. La transposició de la literatura al cinema no entén de fronteres. Així grans obres literàries d'un país determinat poden ser convertides en pel·lícules per una filmografia de diferent origen. Aquest fet és inherent a la indústria cinematogràfica. Aquest procés general descrit anteriorment pren característiques diferenciades en el cas de la transposició de la literatura catalana al cinema. Són molt escasses les obres literàries catalanes que han estat produïdes i realitzades per industries cinematogràfiques diferents a la pròpia. Tan sols la indústria espanyola ha utilitzat obres d'autors catalans per a les seves produccions. Aleshores estam parlant fonamentalment d'un cinema de producció pròpia. A Catalunya, la indústria cinematogràfica dels anys vint i trenta del segle XX concentra un bon grapat de productores. Aquestes produccions realitzades en llengua castellana tenen un clar caràcter popular.

- Terra baixa - Angel Guimerà - Fructuós Gelabert - 1907.

- Maria Rosa - Angel Guimerà - Frucuós Gelabert - 1910-

- L'auca del senyor Esteve - Santiago Rusiñol - 1929. 

Durant el franquisme la influència de la literatura catalana en les produccions cinematogràfiques torna molt escassa. Els principals títols realitzats en aquesta època són els següents:

- La ferida lluminosa - Josep Maria de Sagarra - Tulio Demicheli - 1956.

- Maria Rosa - Angel Guimerà - Armand Moreno - 1964.

- M'entero en els fonaments (La respuesta) - Manuel de Pedrolo - Josep Maria Forn - 1966.

- Laia - Salvador Espriu - Vicente Lluch - 1970.

A partir de la fí de la Dictadura es produeix una recuperació de la industria cultural i creix la producció cinematogràfica. Els grans títols adaptats als cinema que es produeixen des d'aleshores són els següents:

- La plaça del diamant - Mercè Rodoreda - Francesc Betriu - 1982.

- Bearn - Llorenç Villalonga - Jaime Chávarri - 1983.

- Laura - Miquel Llor - Gonzalo Herralde - 1985.

- La punyalada - Marià Vayreda - Jordi Grau - 1989.

- Solitud - Victor Català - Romà Guardiet - 1991.

- La febre d'or - Narcís Oller - Gonzalo Herralde - 1993.

- La teranyina - Jaume Cabré - Antoni Verdaguer - 1990.

- Un submarí a les estovalles - Joan Barril - Ignasi Pere Ferré - 1990.

- El perquè de tot plegat - Quim Monzó - Ventura Pons - 1994.

- Gràcies per la propina - Ferran Torrent - Francesc Bellmunt - 1997.

- El mar - Blai Bonet - Agustí Villaronga - 2000.

- Tirant lo blanc - Joanot Martorell - Vicente Aranda - 2006.

- De mica en mica s'omple la pica - Jaume Fuster - Carles Benpar - 1983.

- Un negre amb un saxo - Ferran Torrent - Francesc Bellmunt - 1989.

- Pa Negre - Emili Teixidor - Agustí Villaronga - 2010.

- Les veus del Pamano - Jaume Cabré - Lluis M. Güell - 2009.

- L'illa de l'holandés - Ferran Torrent - Sigfrid Monleón - 2010.

- Mil cretins - Quim Monzó - Ventura Pons - 2011.

ANÀLISI D'UNA OBRA DE LA LITERATURA CATALANA CONVERTIDA EN PEL·LÍCULA

   BLAI BONET

En Blai Bonet en la meva opinió ha estat el millor escriptor mallorquí en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Neix i mor a Santanyí. La seva obra es condicionada pel seu tarannà vital; fill d'una família humil, estudia al seminari, pateix tuberculosi, és ingressat al sanatori de Caubet. Com a escriptor Blai Bonet toca tots els gèneres; des del teatre, passant per la poesia, la narrativa i practicant també l'assaig i la crítica. Autor també de traduccions literàries. La seva obra s'indica a continuació.    Poesia: Quatre Poemes de Setmana Santa. Palma: Ripoll, 1950, Entre el coral i l'espiga. Palma: Moll, 1952, Cant Espiritual. Barcelona: Proa, 1953, Comèdia. Barcelona: Barcino, 1960, L'Evangeli segons un de tants. Barcelona: Proa, 1967, Els fets. Barcelona: Proa, 1974, Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l'ombra? Barcelona: Borràs, 1976, Cant de l'Arc. Barcelona: Proa, 1979, El Poder i la Verdor. Guaret: Campos, 1981, Teatre del gran verd. Guaret: Campos, 1983, El Jove. Barcelona: Empúries, 1987, Nova York. Barcelona: Columna, 1991, Sonets. Barcelona: Empúries, 2000. Novel·la: El mar. Barcelona: Aymà, 1958; València: Tres i Quatre, 1988, Haceldama. Barcelona: Aymà, 1959, Judes i la primavera. Barcelona: Selecta, 1963; Barcelona: Edicions 62, 1995, Míster Evasió. Barcelona: Llibres de Sinera, 1969; Barcelona: Edicions 62, 1995, Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria. Palma: J. Mascaró Pasarius, 1972. Teatre: Parasceve. Barcelona: Nereida, 1958, La casa en obres. Muntatge dramàtic dirigit i interpretat per l'actor Pep Tosar, 1999. Crítica literària o assaig: Tàpies. Barcelona: Polígrafa, 1964, Mallorca. Mèxic-Buenos Aires: Hermes, 1965, Testimonios de la pintura española. Barcelona: Polígrafa, 1966, El movimiento románico en España. Barcelona: Polígrafa, 1967, Tomeu Pons. Barcelona: Borràs, 1978, Juli Ramis, primer creador de la pintura europea sense figura municipal.Palma: Consell General Interinsular, 1980, Tudanca. Mallorca: Consell Insular de Mallorca, 1989, Juli Ramis, dibuix i petit format : del 6 de juny al 7 de juliol de 1991. Palma de Mallorca: Caixa de Balears Sa Nostra, 1991, Somniar déus [amb Toni Catany Jaume]. Barcelona: Lunwerg Editores, 1994, Cant general de Jaume Mir. [Edició a cura d'Amèlia Garcia; edició de 1000 exemplars, no venals]. Palma: Antoni Borràs Llabrés, 2001, Miquel Barceló a les Illes Balears [amb altres autors]. Palma de Mallorca: Fundació Balears 21, 2003. Traduccions realitzades per l'autor/a: El testamento. De Xavier Benguerel. Barcelona, Planeta, 1974, Combat de negre i de gossos (Combat de nègre et de chiens). De Bernard-Marie Koltès. Amb Sergi Belbel. Barcelona, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988.    Els següents gràfics ens analitzen els generes tractats per Blai Bonet així com l'època de les seves realitzacions.


El mar.

El mar és una de les novel·les de referència escrites per Blai Bonet. Publicada l'any 1958, és una obra bàsica de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. L'obra, ambientada durant la guerra civil a un sanatori per tuberculosos, parteix de la pròpia experiència viscuda per l'autor.
El mar va ser una obra insòlita en el seu moment. La narrativa illenca, majoritàriament costumista en aquells aleshores, res renova amb tècniques narratives avançades comparables a les d'autors d'altres literatures. Malgrat la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica plena de problemes existencials, també és una fita importantíssima. El mar és una novel·la dura, molt dura i per molts crítics ha estat considerada com un punt d'inflexió clau en la narrativa catalana.
Quines proves en tenc del que dic abans?. La prova és que malgrat la llunyania temporal i ambiental, aquesta obra rellegida avui no mostra grans signes d'envelliment. Tot i què pot semblar que la presència d'un cristianisme exagerat pot semblar avui anacrònic, no ho són ni l'estructura dramàtica ni el gruix vivencial dels personatges.
L'estructura d'El mar recorda Mentre agonitzo, de Faulkner. Dividida en una trentena de capítols, Manuel Tur, Andreu Ramallo, sor Francisca Luna i mossèn Gabriel Caldentey parlen d'ells mateixos i dels altres protagonistes i evoquen el seu passat, la família, els horrors de la repressió, la pèrdua de la innocència, l'amor, i, sobretot, es deixen anar en les seves reflexions filosòfiques i teològiques, d'un cristianisme viscut tràgicament, amb la presència permanent de Crist o Satanàs, les nafres del Senyor i el silenci de Déu.
AGUSTÍ VILLARONGA

Nascut a Palma al 1953 Agustí Villaronga i Riutort, malgrat el seu èxit actual, per molts ha estat considerat un autor de culte mentre que per altres és considerat un autor maleït. La seva obra no ha estat mai totalment acceptada atesa la seva manca de concesions al públic i el domini del seu criteri. Agustí Villaronga ha forjat una cinematografia única realitzant curts, llargmetratges, documentals, televisió etc. Llargmetratges: Pa negre, 2010; Aro Tolbukin 2002; El mar, 2000; 99,9, 1997; El niño de la Luna, 1989; Tras el Cristal, 1987. Curtmetratges: Gracia exquisita, 2000; Laberint, 1980; Al Mayurqa, 1980; Anta mujer, 1976. Televisió: Desprès de la pluja, 2007; Cròniques de la veritat oculta, 1997; El pasajero clandestino, 1995. Documentals: Al Andalus, 1992.

El mar.

El mar és una pel·lícula dramàtica espanyola estrenada l'any 200o basada en la novel·la homònima de Blai Bonet, dirigida per Agustí Villaronga i ambientada en l'illa de Mallorca.

Director: Agustí Villoronga; Guió: Antoni Aloy, Biel Mesquida, Agustí Villaronga; Fotografia: Jaume peracaula; Música: Javier Navarrete; Muntatge: Raúl Roman; Producció: Massa d'Or    Produccions; Any: 2000; Durada: 1h 51 min; Repartiment: Roger Casamajor (Andreu Ramallo), Bruno Bergonzini (Manuel Tur), Antònia Torrens (Sor Francisca), Ángela Molina (Carmen Onaíndia), Simón Andreu (Alcántara).

En un cinema ple de d'autors que cerquen la comercialitat es molt important l'existència d'autors amb un món propi i independent.

La pel·lícula va ser presentada al Festival de Cinema de Berlín on va repre crítiques molt dures per part de la premsa “Una orgia de semen i sang...” varen dir d'ella alguns mitjans. Malgrat tot es va alçar amb el premi a la pel·lícula més innovadora per part del jurat del festival.Agustí Villaronga és un director que sovint mostra al públic coses que aquest no vol veure. D'aquí la seva “fama”.A El Mar, Villaronga mostra guerra, malaltia, fanatisme religiós, homosexualitat no assumida, crims de guerra, assassinats, mort per tuberculosi, suïcidis, violació d'un home per un altre... Tal vegada massa elements de dura realitat per un públic que no assumeix algunes de les seves realitats. 

CARACTERÍSTIQUES DEL CINEMA

24 fotogrames per segon són interpretats com a imatges en moviments pel nostre cervell. A partir d'aquesta realitat tècnica apareix el cinema i es desenvolupa el seu llenguatge.. Diuen els erudits que tot el llenguatge cinematogràfic fou inventat per D. W. Griffith. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel·lícula van revolucionar el setè art: En les seves obres mestres “El naixement d’una nació” (1914) i “Intolerància” (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral·lel, canviava l’emplaçament i l’angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d’un fet ja passat; però sobretot Griffith assumeix la importància del muntatge com a principal eina cinematogràfica.

Segons el tipus d'objectiu que utilitzem obtindrem un resultats o uns altres. Un gran angular, un objectiu normal, un teleobjectiu, un zoom... permeten seleccionar la distància entre la càmara, és a dir, l'espectador, i un objecte determinat. Quan enfocam estam enquadrant, és a dir, planificant. Els plans més habituals són els següents:

- El gran pla general:

- El pla general: 

- El pla americà: 

- El pla mig llarg: 

- El pla mig curt: 

- El primer pla: 

- El primeríssim pla: 

Tot allò que filmem mentre prémem el disparador és un pla. i per tant, una unitat narrativa. Un conjunt de plans formen una escena i un conjunt d'escenes una seqüència.

Quan parlam d'angulació parlam de la posició de la càmera vers la figura que estam gravant. El pla aleshores podrà ser picat, contrapicat, subjectiu, objectiu. La càmera també pot moure's; ho pot fer sobre el seu propi eix o de manera longitudinal. Pot moure's a ma muntada o despaçant-se sobre un sistema estable (travelling).

Muntar vol dir tallar i enganxar els diferents plans que s'han gravat segons la idea plasmada abans en el guió. Si la narració fílmica és continua estam, sense tall, estam parlant d'un pla seqüència. El més habitual és però que hi hagi tall. 

NECESSITAM REDUIR

Des d'aquestes línies vull expressar el meu desconcert per la situació actual del projecte. Pens que estem caiguen en l'error de voler arribar massa enfora en el nostre petit treball universitari. Aquest error fa que ens passem en la llargada dels nostres articles i pens que per això ens és del tot necessari retallar per així ajustar-nos a les necessitats i exigències del coordinador de l'assignatura. Aquesta tasca de retallar es dura atès que no es tracta del fet en la seva simplesa sinó en la nova necessitat de donar coherència a tot el que hem fet.

Proposta de mesures correctores

En les entrades sobre el funcionament del grup i l'evolució del projecte apareixen alguns conceptes clau que ens haurien de servir per retocar i millorar el funcionament del grup i per tant el rumb del projecte comú. Aquests conceptes són: gestió del temps, comunicació, diferència, constància, grup i distància, entre altres.

A partir d'aquí podem fer una breu anàlisi per a determinar què cal millorar. En primer lloc, crec que la gestió del temps és essencial. Hem millorat en aquest aspecte però no n'hi ha prou. Entre tots ens hem de concentrar perquè la gestió del temps no suposi un entrebanc en aquesta darrera etapa del projecte.

Pel que fa a la comunicació del grup, és essencial que continuem en la dinàmica que tenim en aquest moment. Crec que per la Pac 3 hem aconseguit un ritme de constància i comunicació força bons. Cal que intentem mantenir aquest ritme durant la pràctica final del projecte. Aquests hàbits de treball permeten solventar les dificultats que el treball a distància pot suposar.

Finalment, el concepte de grup. Hem millorat en termes de col·laboració, però crec que encara hem de treballar aquest aspecte per tal que el grau de proactivitat de tots els membres sigui més o menys equivalent.

Dit això, espero que al llarg de la pràctica final poguem reforçar el que hem après i millorar els aspectes on encara hem de fer un tros de camí.

"La constància és el complement indispensable a totes les altres virtuts humanes" 

Giuseppe Mazzini (1805-1872)

Com avança el nostre projecte

L'evolució del nostre projecte ha estat irregular fins fa poc, però crec que darrerament hem trobat un bon ritme de navegació: hem aconseguit una regularitat en la connexió, una millor comunicació i, el més important de tot, hem materialitzat els valors que esmentàvem a l'inici del treball: col·laboració, motivació, entesa...

El resultat de la Pac 2 va ser un cop dur per tots nosaltres i ens ha costat reprendre les forces necessàries per continuar. Som un grup de tres i potser de vegades ens sentim una mica coixos, potser falta la quarta pota per aguantar la taula... En moments d'ànims decaiguts ens hem aplicat la premisa de Zola: "No sóc optimista, vull ser-ho", i amb aquesta nova empenta hem embestit la Pac 3.

Val a dir que el nostre projecte, encara que amb retard, va prenent la forma desitjada. És clar que sempre es troben aspectes a millorar i a ampliar, però com a mínim anem millorant progressivament amb constància i esforç. Esperem que el resultat final de l'assignatura ens portarà una bona dosi de satisfacció.

LA PARAULA I LA IMATGE

Els autors d'aquestes línies pensam que tant la narració escrita com la narració cinematogràfica tenen objectius comuns, però els seus mitjans d'expressió pensam que ofereixen diferències molt òbvies.

El llenguatge literari té com a instrument la paraula, i només amb les possibilitats d'aquestes i amb el poder imaginatiu de la ment, el receptor aconsegueix veure paisatges, captar sentiments o crear i viure situacions.


El llenguatge cinematogràfica és molt més complicat i utilitza tant elements visuals com auditius. Imatges en moviment més diàlegs parlats, música etc. El cinema és un invent modern que no apareix fins que no es disposa de la tecnologia adient

La lectura es fa amb la ment. Aquest és aleshores un procés individual i cada persona que llegeix un text en fa la seva pròpia imatge i en realitza la seva pròpia interpretació. És un procés aleshores individual, que requereix d'una interpretació mental i per tant susceptible de provocar un ventall més o menys ampli d'interpretacions.




La visió d'un film es realitza per percepció directa tant de les imatges com dels sons. La possibilitat d'interpretació mental diferenciada disminueix molt.